El sindicalisme de lluita em sembla imprescindible

 És evident que els nostres pares van viure una lluita laboral més organitzada i solidària, no només dins les empreses: un moviment veïnal organitzat els donava suport des del carrer. Hi havia molta solidaritat entre empreses. Si les treballadores d’una empresa aturaven les màquines i sortien al carrer, les del voltant s’hi sumaven, es creaven caixes de resistència... S’impulsaven vagues en solidaritat amb un acomiadament que s’havia produït a una altra empresa.

A casa meva, no es va viure el sindicalisme. Potser per aquest motiu tinc ganes de queixar-me, tot i que els meus pares no ho van fer. Però és cert que, a nivell històric, fa anys hi havia un objectiu comú de lluita. Ara, ens costa molt més, ens resulta més difícil lluitar.

 

Ara, la lluita sindical és molt més difícil. Tot i que els sindicats alternatius apostem per aquestes eines de lluita, topem amb un individualisme que afecta el conjunt de la societat. Això dificulta l’actuació dels moviments socials en general.

 

Al meu entendre, el gran canvi és que els nostres pares van ser d’una generació que va viure la realitat de guanyar drets en el marc d’un augment de la consciència de classe i amb uns sindicats que eren percebuts com a eines de conquesta de drets a través de la lluita i la confrontació.

La nostra generació ha viscut la infància i la joventut en una època de creixement d’un capitalisme popular. Àmplies capes de la classe treballadora han pogut accedir a un augment del consum i l’oci i han perdut gran part de la consciència col·lectiva de classe. Durant els darrers anys, de sobte, hem viscut la crisi i l’enfonsament de l’ascensor social, amb uns sindicats majoritaris que es perceben com a simples eines de gestió de la precarietat. 

El sindicalisme que han fet fins ara CCOO i la UGT no aporta res en la nova conjuntura que vivim. Avui dia, el pacte no dóna ni pot donar resultats, és inútil. No permetrà cap millora de drets ni cap alternativa. En canvi, el sindicalisme de lluita, de mobilització, amb un discurs clarament enfrontat amb el sistema capitalista, em sembla imprescindible.

Necessitem un sindicalisme polititzat, que plantegi alternatives socials i que sigui una eina útil per obtenir victòries concretes.

Som una generació que viurem molt pitjor de com van viure no solament els nostres pares, sinó fins i tot nosaltres mateixos fa pocs anys.