Durant els últims anys el debat sobre la independència de Catalunya s’ha
anat intensificant.
Si el moviment independentista ha aconseguit més adeptes i estar cada cop
més present a l’agenda pública ha estat, especialment, per la crisi econòmica.
Així, si bé és cert que hi ha un sentiment nacionalista més fort que anys
enrere, a això li hem de sumar el sentiment de “menyspreu” econòmic per part
dels successius governs espanyols (de tots els colors). S’ha de reconèixer l’èxit del moviment
independentista: ha aconseguit anar més enllà del típic català amb barretina i,
a dia d’avui, és ja un moviment transversal on, fins i tot, pots trobar a
immigrants de la resta d’Espanya que, en molts casos, no parlen català.
En la major part dels casos comparteixo aquest sentiment de cansament
vers Espanya, entenent Espanya com les seves institucions. I ho matiso, perquè,
al contrari del que molts creuen a casa nostra, a la resta d’Espanya no es
passen el dia parlant de Catalunya i pensant com oprimir més la nostra nació.
El ciutadà normal de qualsevol ciutat d’allà té les mateixes preocupacions que
el ciutadà normal de Manresa, Tortosa, Puigcerdà o Masquefa. Es més, el ciutadà
normal valora Catalunya i li agrada Barcelona. Però aquest ciutadà normal mai
ha entès les aspiracions nacionals de Catalunya. I no ho ha fet, en primer
lloc, per aquesta herència franquista i aquelles dues Espanyes i, en segon
lloc, i més important, per una Transició mal feta i per una completa manca de pedagogia
sobre una Espanya federal. No faré ara
un memorial de greuges, ja que, com he apuntat, comparteixo la visió amb el
moviment independentista, al menys en bona part. Faig un diagnòstic similar,
però la meva solució és diferent: federalisme.
Potser un és federalista quan no creu en les nacions i veu les fronteres
com a línies administratives que serveixen per a gestionar millor l’estat. I
no, no vull dir que no cregui que Catalunya sigui una nació. Ho és, estic
totalment convençut, a més de ser-ho objectivament, i en termes de ciència
política. Jo no crec en els nacionalismes, ni en les pàtries, ni en les
banderes. No crec que comparteixi més amb un ciutadà de la Plana de Lleida que
amb un de Pyongyang (més enllà de una estructura política i cultural). Per a
mi, tots els essers humans tenen el mateix valor
Sóc federalista, sóc demòcrata. De la mateixa forma que recolzo l’opció
federal, ho faig amb el dret d’autodeterminació dels pobles i, en el cas que
ens importa, amb el dret d’autodeterminació de Catalunya. No crec que calguin
massa explicacions quan es tracta de democràcia.
Al final es tracta d’això, bàsicament, de democràcia.