El càrrec més difícil d’exercir en democràcia és el de ciutadà

Sense descartar que durant anys hàgim viscut a la inòpia, immersos en un autoengany permanent, potser en una mena de llibertat vigilada, la crisi econòmica mundial ha posat damunt la taula el principal problema que aborden les societats al segle XXI: el segrest de la política i el buidatge de la democràcia per part dels actors econòmics globals. Tantes energies esmerçades en criticar la nostra classe política i ara descobrim que són només uns titelles en mans de no se sap quins interessos, uns ens anomenats “mercats”, que dicten les polítiques econòmiques dels governs al marge del seu color polític. Quin mana realment?

Sindicalistes i professors universitaris, polítics en actiu i en retirada, escriptors i dirigents veïnals, jutges i metges. Tots ells, cadascun des de la seva problemàtica concreta, des del seu punt de vista particular, coincidien en el diagnostico: tenim una societat malalta en què, ni tan sols en l’àmbit individual, resulta fàcil assolir un grau raonable de felicitat. Tenim pors, dubtem, renunciem als nostres principis per una falsa promesa de progrés, ens perdem entre l’allau d’informació que ens assetja i publicitat que ens colpeja. Sabem, o més aviat intuïm, que algú s’està beneficiant de tot plegat, però som incapaços, l’esquerra sobretot es revela incapaç o incapacitada, de convertir aquest malestar en una resposta política col·lectiva, articulada, creïble i encoratjadora. Els valors clàssics de l’esquerra (solidaritat, acció col·lectiva, igualtat d’oportunitats, reconeixement de l’esforç) estan en retrocés, els grans debats tenen lloc en un paradigma neoliberal on la discussió ja no és com pagar el nostre sistema de benestar social (que respon a una determinada concepció del món i de l’ésser humà) sinó si ens el podem permetre, com si fos el caprici d’una civilització decadent.

Es comença per segrestar les paraules, per buidar-les de significat, i s’acaba per segrestar la política, per dictar a un govern democràticament elegit què és el que ha de fer i, sobretot, què és el que no pot fer. Un jutge del Tribunal Suprem nordamericà va deixar escrit que el càrrec més difícil d’exercir en democràcia és el de ciutadà. No deixem que ens prenguin també aquest dret.

Es hora de reconocer a nuestro enemigo. Darle la cara y negarle la entrada a nuestras vidas.

La crisi econòmica avença destruint llocs de treball, reduint els serveis públics i potser fins i tot convertint tota una generació jove en generació perduda. És descoratjador comprovar corn a la Unió Europea es segueixen aplicant les politiques oposades a les que necessitem, consagrant l’austeritat a tota costa en la despesa pública com un mantra indiscutible i als mercats, opacs i anònims, com els jutges de qualsevol política. En aquest context, el rescat d’Espanya acordat el passat 9 de juny no és més que un pegat temporal que ajorna la solució dels problemes i augmenta la submissió a unes politiques errònies.

Els resultats, cinc anys després de les primeres manifestacions de la crisi, són evidents: recessió econòmica i regressió democràtica. I, a sobre, la dreta aprofita per socialitzar la culpa -“hem estirat més el braç que la màniga”, “hem viscut massa bé”...- i per endegar una ofensiva en tots els àmbits en benefici d’un ajustament de comptes contra els drets socials i, també, contra aquells que els defensen, com ara els sindicats i la resta de moviments socials progressistes.

Al maig del 2010 el govern espanyol va cedir a les pressions internacionals iniciant les retallades i altres reformes regressives per acabar munyint/ acordant un pacte constitucional urgent que va limitar les capacitats publiques per respondre les crisis amb estímuls; l’any 2011, el govern Català va endurir les retallades, sense respectar cap línia vermella i amb una agenda oculta destinada a dirigir la demanda de serveis sanitaris i educatius cap al sector privat; finalment, ja l’any 2012, el nou govern espanyol ha portat al paroxisme la reducció del sector públic, ha imposat la reforma laboral i ha generat o tolerat episodis vergonyants a àmbits tan diversos com les finances (Bankia i altres socialitzacions del deute privat), la justícia (cas Dívar i contrareforma Gallardón), la sanitat (copagament), els mitjans de comunicació (assalt a TVE), les autonomies (amenaça d’intervenció), el frau fiscal (premiat amb una amnistia) o fins i tot la monarquia (safari a Bostwana). Cadascuna de les mesures preses ha estat presentada com una ofrena al Déu-mercat i a la seva sacerdotessa Merkel per aplacar la seva ira. En canvi, ni els mercats ni les institucions europees ens han donat treva i, a sobre, la recessió ha fet més difícil -i més absurd- l’assoliment dels objectius proclamats de reducció del dèficit públic.

Per diversos motius, el paper d’oposició de les forces d’esquerra a l’ofensiva de la dreta no ha estat prou reeixit. En canvi, les energies de progrés presents a la societat catalana han pres el protagonisme amb multitud d’iniciatives que van des de l’èxit del moviment 15-M i de la vaga general del 29 de març fins la resposta social continuada contra les retallades i en defensa dels serveis públics i dels drets a l’ocupació i a l’habitatge.

Les retallades no són el camí.

Les evidències històriques deis darrers 90 anys, des de la gran depressió deis anys 30, mostren que la resposta a una caiguda en el nivell de producció i consum privats, és a dir, a una crisi, no sols no pot ser la contracció pressupostària sinó que aquesta pot retroalimentar la crisi. Si no hi ha prou amb aquestes evidències, l’estudi de com evolucionen els Estats Units d’Obama i l’Europa actual ens indica que mentre a l’altra banda de l’Atlàntic l’acció pública ha generat ocupació, a la Unió Europea es destrueix. Cal doncs generar creixement i ocupació a través de la iniciativa pública i d’una fiscalitat suficient i justa.

 Més i millor Europa és la solució.

La Zona euro sembla entestada en destruir la moneda única amb unes imposicions absurdes als països del Sud, especialment a una Grècia empobrida per les cotilles pressupostàries exigides pel rescat exterior sota l’amenaça d’una exclusió que es absurda. Cal sacsejar l’arquitectura institucional comunitària per assolir una major convergència fiscal i millorar els sistemes de benestar social, proveint a curt termini els seus països dels mecanismes per recuperar el creixement econòmic i la cohesió social.

La democràcia ha de defensar-se.

L’ajustament de comptes social va acompanyat de la regressió democràtica derivada no sols de l’anonimat i el poder dels mercats internacionals, sinó també del programa gestat durant 35 anys de neoliberalisme. Això inclou actualment a Espanya des del control dels òrgans de justícia i dels mitjans de comunicació fins al menysteniment de la negociació col·lectiva i la reducció del finançament als moviments socials passant pel control policial de l’espai públic. Cal doncs defensar més que mai la democràcia real.

 La joventut no pot ser una generació perduda.

Les enormes magnituds de l’atur es multipliquen entre les noves generacions, privades de l’accés a un mercat de treball al qual, si aconsegueixen entrar, ho han de fer a canvi d’acceptar alts graus de precarietat i sous baixos. Al mateix temps, es degrada la qualitat del sistema públic d’educació i s’apugen les taxes de la universitat i la formació professional, com si es volgués fer realitat el projecte d’una minoria elitista versus una majoria ni-ni, destinada al seu bloqueig o a la seva emigració massiva. El 15-M i els moviments estudiantils i deis treballadors joves marquen la pauta de les alternatives necessàries.

Catalunya ha de reaccionar.

Per acabar-ho d’adobar, es centrifuga cap a les comunitats autònomes i els municipis la responsabilitat de la crisi, comptant en aquest propòsit deslegitimador paradoxalment amb la col·laboració deslleial deis governs autonòmics de dretes i generant una falsa necessitat d’intervenció en els graus de poder inferiors a l’estatal i amb el punt de mira a les nacionalitats històriques. No podem admetre aquesta proposta de desballestament deis índexs d’autogovern i, ben al contrari, caldrà insistir en la necessitat d’un finançament just per mantenir i ampliar el benestar social.

Per tots això, necessitem no sols de moviments socials forts, sinó també de politics progressistes que es treguin els complexes i confirmin que per sortir de la crisi necessitem una altra forma de construir Europa, amb un sector públic fort i amb impostos justos. Polítics que no es pleguin als interessos de les entitats financeres. Polítics que no acceptin un únic centre de decisió a Europa. Recentment, els èxits electorals dels francesos Hollande i Mélenchon i de la coali·ció grega Syriza ens mostren que els pobles europeus poden reaccionar davant un discurs neoliberal hegemònic que semblava invencible. Ens cal demostrar que en una democràcia el futur és a les nostres mans. Cal una resposta necessària i urgent de la esquerra de tota la esquerra.