Este es un ejercicio, una invitación a la reflexión para el 25N.

Permitirme que sea un poco provocativo

El voto es un derecho, ejercerlo es una obligación ciudadana, porque con él, definimos el camino, el rumbo de nuestro país. Pensar antes de actuar es una redundancia… supuestamente no tendría que invitarse a nadie a pensar antes de actuar, pero decirlo, se ha vuelto una necesidad. A lo que se debería invitar mas es a la reflexión, a convertirla en acciones y  más ahora, que se acercan las elecciones y la mayoría de los/as votantes son jóvenes a quienes se usa para votar pero no se les ayuda a que sea un acto consciente. Los no tan jóvenes, no nos hagamos ilusiones, porque estamos en la misma situación.

Las preguntas van para quien desee contestar: jóvenes y no tan jóvenes... para aquellos/as a quienes nos importa, Cómo generar en los/as Catalanes/as una reflexión profunda y responsable de la acción de votar el próximo 25N, a quien y por qué.

Os animo, no a pensar antes de actuar sino a actuar desde la reflexión, porque pensar, lo hacemos, reflexionar no siempre y actuar desde la reflexión…

 

¿Por qué votar este 25N?

¿A quién?

¿Qué mecanismos de reflexión hemos utilizado o utilizaremos para tomar esas decisiones?

Pero no solo quiero que lo sepamos, no me interesa un simple índice, me interesa que eso provoque una reflexión. Expongamos lo que nos preocupa... queramos saberlo y exponerlo tal cual, respondiendo a esas preocupaciones, actuando en consecuencia...

Asumo la expresión de "nunca es tarde para cambiar". Nunca es tarde para reivindicar luchas, luchas que respondieron y responden a cada uno de sus momentos, la lucha de este momento está en la mesa: integrarnos a los cambios sin volver más vulnerables a quienes lo están, responder a las necesidades de todos los sectores del país y desarrollar integralmente a Catalunya para que sea un país sostenible, viable, humano...

En unas vacaciones tuve la oportunidad, porque me la dediqué, de visitar un monasterio Burgalés... quien nos daba el tour era un joven estudiante, no solo me emocionaba ver que un joven cuyo momento no coincidió con esa realidad que nos contaba e ilustraba en el recorrido por el monasterio de las Huelgas, podía apasionarse de tal manera y con tanta intensidad que nos hizo revivir cada momento, cada vida... pero lo que siempre me llamó la atención de sus explicaciones es que siempre hablaba de lo histórico, de lo que representaba cada pieza del monasterio, cada espacio, cada vida... y él siempre regresaba a un punto: la esperanza. La esperanza que se mostraba en las pinturas de la capilla, del museo, del jardín... La esperanza de revivir los momentos más duros de nuestra historia para que nunca vuelvan a pasar, la esperanza de llegar a construir un mundo donde no solo se le facilita la vida a un par de personas, sino que una esperanza basada en sus realidades, en cambios concretos, en dar soluciones a los problemas reales de las personas

Esa misma esperanza creo que es la que nos llenara el desayuno del 26N, donde el país habrá decidido y lo que se espera deberá concretarse poco a poco...Os animo a reflexionar sobre esta esperanza, porque hay alternativa y porque…I tant si podem!

‘I tant si podem! Dret a decidir, sí. Drets socials també' lema de campanya d'ICV-EUiA

Joan Herrera presenta la campanya de la seva candidatura pel 25N i demana aconseguir amb els drets socials el mateix que s'ha aconseguit amb les aspiracions nacionals en pocs mesos

El candidat d'ICV-EUiA a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, Joan Herrera, ha presentat avui la campanya de la coalició fins el pròxim 25N pels comicis previstos al Parlament de Catalunya. "I tant si podem! Dret a decidir, sí. Drets socials també" és el lema que acompanyarà al candidat ecosocialista fins el pròxim 25 de novembre amb un intent d'assimilar els reptes i les fites nacionals a les socials.

 

D'aquesta manera, Herrera ha demanat fer amb els drets socials que s'estan retallant el mateix que s'ha fet en els darrers pocs mesos amb les fites nacionals a partir del 11S. "En tant sols uns mesos em pogut comprovar com el dret a decidir passava de ser una meta gairebé impensable a ser una realitat possible en els propers anys", ha dit Herrera que ha indicat que si "podem decidir en relacions amb estat perque no podem decidir en relacio a tantes i tantes coses", en referència a donar-li la volta a la política de retallades en drets socials que està duent a terme el Govern de CiU amb el suport del PP.
I és que Herrera ha posat de relleu que el PP "diu que no es pot tocar res que tingui a veure ni amb l'Estat ni amb les polítiques econòmiques i el Govern d'Artur Mas diu que podem tocar les relacions amb l'Estat però que no podem tocar les relacions econòmiques". "Nosalters diem que si que es pot tot", ha afegit Herrera.
"I tant si podem", ha declinat Herrera utilitzant l'eslògan de campanya al mateix temps que ha explicat que CiU i PP ens diuen que no és possibe una alternativa a les seves polítiques d'austeritat i s'ha negat a acceptar aquesta premissa al mateix temps que ha declinat exemples de fites que es poden aconseguir en drets socials: "qüestionar el deute que ens ofega i començar per aclarir quina part és deute legítim, apostar per redistribuir la riquesa per créixer i exigir més a qui més té per reduir la pobresa i les desigualtats, dir-li als bancs que s'ha acabat el joc, que primer són les persones i que aquells qui són responsables s'han de seure davant de la justícia, aplicar la dació en pagament o garantir que la salut i l'educació seran un dret i no pas un negoci". "En definitiva, que podem decidir el nostre futur perquè som lliures", ha dit Herrera en el marc de la presentació de la campanya.
"Aquells que ens diguin que no podem estant mentint", ha assegurat Herrera que ha posat Islàndia com a exemple que les coses es poden fer i es poden fer diferent. "No acceptem ni el seu fracàs ni la seva recepta de la por", ha dit Herrera que ha explicat que el 25 de novembre decidim sobre tot això i ha dit que la coalició que ell encapçala "volem liderar una alternativa que reclama tots els drets, el de decidir davant l'Estat però també davant dels mercats". "Podem si ens sumem molta gent per aconseguir aquesta alternativa", ha dit Herrera.
La campanya, que estarà al carrer a partir del dia 9 quan es doni el tret de sortida a la campanya electoral per les eleccions al Parlament del pròxim 25 de novembre, constarà de 5.000 banderoles que estaran ubicades a 2.500 fanals i 1.700 pancartes i 20.000 cartells a més del recorregut que tindrà a la xarxa.
A més a més avui també s'ha activat la web del candidat - www.joanherrera.cat

Entre tod@s si podemos  

                
El 14 de Noviembre, unamos nuestros gritos y detengamos esto.
Huelga General laboral, social, de consumo, ciudadana.

 

Sanidad con intereses, personas sin papeles, educación suspendida, cultura del vacío, lo público es de ellos, el juego del dinero es la ruina, los desahucios con burbujas, el vivir al cielo raso, tu derecho no es mi derecho si soy mujer, tu derecho no es mi derecho si soy homosexual, la represión al descubierto, la censura de tapado, el bienestar si tienes dinero, el delito de ser obrer@, la cadena es la cola del paro, la esclavitud tiene reformas, el juego como solución inmediata, las leyes durmiendo en los casinos, la pobreza despertando en cada esquina, la tristeza de pedir ya no es un chiste, el engaño es electoral, la justicia anclándose a la política, la corrupción sin efecto en los juzgados, la inocencia no tiene saldo, las niñas obligadas a ser madres, los pequeños errores condenados a ser grandes, mamá seguirá con papá aunque la mate, la violencia sin género es institucional, la sordera de los oídos que nos deben escuchar, las risas de quienes quieren españolizar, las fuerzas armadas desfilando contra quién, más madera para la guerra, el almacén puede ser nuclear, la muerte mantiene fiestas patronales, los bosques recortados nacen ardiendo, la naturaleza tratada como enemigo innato, la contaminación hiberna en nuestr@s hij@s, las cadenas perpetuas constitucionales, la falta de miras y de futuro, la evasión de capitales, la fuga de cerebros, jóvenes mirando las vías del tren que se acerca, el espacio es igual a la velocidad de partida, mayores mirando al joven sin un destino al fondo, el futuro no es universal, es de los de siempre, competiciones europeas, odios desenterrados porque tú sí y yo no.

ven

 

El PSC abandonó el Mercat Municipal

 

El actual equipo de gobierno, ICV-EUiA-ISF y CiU esta llevando a cabo una actuación de gran importancia y envergadura en nuestro Mercado Municipal, ya que el PSC lo había dejado morir en sus ocho años de gobierno.

 

 

 

El PSC gestionando un presupuesto de 40 millones de inversiones solo destino al Mercado en ocho años de gobierno 50.000 euros. El actual equipo de gobierno ICV-EUiA-ISF y CiU gestionando un presupuesto de 22 millones de euros, invertirá 1.000.000 en obras de remodelación y saneamiento.

 

A diferencia de otros municipios del entorno, El PSC en Sant Feliu no destino ni un céntimo de los llamados Planes Zapatero a mejorar el mercado. Ahora el equipo de gobierno ICV-EUiA-ISF y CiU aprobara en la primavera próxima un proyecto que ahora se esta elaborando, y las obras comenzaran después del verano 2013.

 

El PSC nunca escucho a los Paradistas y ocho años de gobierno no constan actos oficiales de reuniones entre estos y el PSC. Ahora el actual equipo de gobierno ICV-EUiA-ISF y CiU trabaja conjuntamente con los paradistas para llegar a un mayor consenso durante todo el proceso, con reuniones mensuales.

 

El PSC no deja de criticar cualquier actuación que desde el gobierno de ICV-EUiA-ISF y CiU se esta llevando a cabo en nuestra ciudad y que culminara en una reforma total del Mercado Municipal. Parece que quieran obstaculizar una actuación de gran importancia, como es esta y que el PSC no fue capaz de llevar a cabo en ocho años de gobierno, abandonando el Mercado y a sus Paradistas.

 

“Saber Gestionar lo que es posible hoy para construir lo que es necesario mañana”.

El gobierno de los mejores.

El gobierno de la aristocracia.

Etimológicamente la palabra «aristocracia» significa «gobierno de los mejores» (del griego ἀριστοκρατία aristokratía, de ἄριστος aristos excelente, y κράτος ,kratos, poder). El gobierno de CiU es el gobierno de los mejores, el gobierno de la aristocracia.

CiU Dice actuar en nombre de los catalanes y las catalanas, y lo que hace es utilizar a Catalunya como pantalla para defender los intereses de determinados sectores económicos y lobbys españoles, de la aristocracia catalana y todo ello en nombre de la “patria”

CiU ha votado SÍ a los recortes presupuestarios y de derechos. Votó a favor del primer ajuste durísimo del gobierno del PP, que contiene todos los recortes en el sector público, incluida la congelación de salarios y plantillas, así como las de sanidad o educación.

CiU  no está en contra de los recortes, no, CiU está en contra de que los recortes no sean competencia del gobierno catalán. Una manera muy curiosa de entender el autogobierno.

CiU ha votado a favor de reforma laboral, reforma que ha incentivado los despidos, los cambios unilaterales de las condiciones de trabajo, incluidos salarios y un debilitamiento de la negociación colectiva, más parados y menos salario para los que trabajan.

CiU ha votado a favor de transferir recursos públicos para tapar los agujeros de los bancos, socializando las pérdidas, autorizando a crear el "banco malo" que se quedará con los activos inmobiliarios dañados o tóxicos en poder de las entidades financieras, siendo una monumental estafa por la vía de socializar pérdidas y privatizar luego beneficios, todo ello con dinero Europeo que servirá para salvar bancos y no para salvar familias hipotecadas.

En la teoría aristotélica, los pocos ejercen el poder en beneficio del todo. Cuando no lo hacen así, la aristocracia se convierte en oligarquía, gobierno de facción. Más allá de su sentido originario, para griegos y romanos las aristocracias fueron clases sociales bien definidas, que ejercían el poder o se empeñaban en manejarlo detrás de la escena, mas o menos lo que hace CiU, el gobierno de la aristocracia

No todos son iguales

En la huega general del 29 de marzo, la parte del sueldo del Alcalde y los regidores de ICV-EUiA-ISF que secundaron la huelga se destina a un plan de ocupación municipal

 

 

 

 

 

 

Con el objetivo de favorecer el empleo de los colectivos con mas dificultades socio laborales, el Ayuntamiento de Sant Feliu contratara 16 personas para llevar a cavo trabajos que repercutirán directamente en nuestra localidad. En el marco de este plan de ocupación, dos personas serán contratadas mediante los descuentos aplicados a los trabajadores y trabajadoras del ayuntamiento que secundaron la huelga general del pasado 29 de marzo, entre ellos los regidores y regidoras de ICV-EUiA-ISF.

LEER MAS AQUI

El PSC, uno de los causantes de la subida de la tarifa de suministro del agua en alta.

CiU i PSC en el Área Metropolitana de Barcelona (AMB)) han provocado la creación de una nueva sociedad mixta para la gestión integral del cicle del agua (suministro en alta, en baja y depuración de aguas residuales), en el cual el capital público será minoritario i que será adjudicada, sin ningún concurso público, a la compañía Agbar, dejándole las manos libres para que pueda subir la tarifa del agua.

 

Dentro de las contradicciones y la Demagogia del PSC en nuestra ciudad, está la de presentar una Moción al Pleno del Ayuntamiento del mes de septiembre, en contra de esta subida, siendo ellos, unos de los causantes de que paguemos más, en el recibo del agua. ICV-EUiA- ISF están en contra de que la gestión de un bien publico y estratégico, como es el agua, se dote de mecanismos que permiten que el interés privado este por encima del interés publico y pueda provocar subidas del recibo del agua, como la que se espera.

Las cuentas del Ayuntamiento SANEADAS, tras años de mala gestión del PSC.

 

El Ayuntamiento ha elaborado un Plan de saneamiento para asumir la deuda de 1.659.000  de euros,  generada en ejercicios anteriores,  fruto de la mala gestión del PSC cuando gobernaba el consistorio.

El rigor del actual Equipo de Gobierno (ICV-EUiA-ISF, CiU), en la gestión económica del ayuntamiento, ha hecho aflorar ingresos duplicados que figuraban pendientes de cobro, como por ejemplo el pago por la construcción de guarderías, cobrado en años anteriores, o salarios anuales de cargos políticos contados a seis meses. Estas MENTIRAS, por parte del PSC hacia la ciudadanía de Sant Feliu, hicieron que hubiese un superávit INEXISTENTE.

Ahora, con el actual equipo de gobierno, se tiene una visión REALISTA que garantiza el poder hacer frente a esa mala gestión, de años anteriores, sin dejar de prestar servicios a los ciudadanos.

ESTE DEBERIA SER EL CENTRO DEL DEBATE POLITICO ACTUAL, EN CATALUNYA, EN ESPANYA Y EN EL MUNDO ENTEREO

Este deberia ser el centro del debate politico en Catalunya, en Espanya y en el mundo entero, el centro del debate, pero no el unico  y hacer asi que si adelantan las elecciones Catalanas, sea para juzgar la politica de recortes de CiU, y tambien sea para avalar el derecho a decidir, que defiendo como derecho fundamental en democracia, faltaria mas.

"Ya no estamos padeciendo una crisis, sino que se está conformando un nuevo mundo donde los más pobres son aún más pobres". Esta situación, de la que alerta Cruz Roja, sitúa a España como noveno país de Europa con la peor tasa (25,5%) de población en riesgo de pobreza o exclusión social, uno de cada cuatro españoles se encontraba en riesgo en 2010.

Con esta tasa, España entró en el top ten de países de Europa con peores cifras, por detrás de Bulgaria (41,6 %), Rumanía (41,4%), Letonia (38,1%), Lituania (33,4 %), Hungría (29,9%), Polonia (27,8%) y Grecia (27,7%). Con los porcentajes más bajos se sitúan la República Checa, Suecia, Holanda y Austria, que no superan el 16%.

Desigualdad entre Comunidades Autónomas

Un caso paradigmático de las consecuencias de la crisis es Extremadura (41,5%), donde el riesgo de pobreza y exclusión social ya supera los niveles de Rumanía. En España, solo la Ciudad Autónoma de Ceuta está en peor situación y, con una de las cifras más altas de Europa (42,1%), únicamente la superan Bulgaria, Rumanía y dos regiones italianas (Sicilia y Campania).

Por detrás están Andalucía, Murcia y Canarias, que superan el 35%, situándose tras ellas la ciudad autónoma de Melilla, con el 34,3%. En el extremo opuesto, con menor porcentaje de población en riesgo de pobreza se encuentran además de la Comunidad Foral de Navarra, con tan solo el 9,7%, el País Vasco con el 15,5%, Aragón con el 15,9%, Asturias con el 16,8%, y Madrid con el 18,1%.
“La pobreza es más crónica que nunca”

España es el país de la UE en el que más han aumentado las diferencias entre ricos y pobres en los últimos años. Y la culpa es de la crisis, de los recortes de CiU y del PP, que no reactivan la actividad economica y que no aumentan las politicas sociales, todo lo contrario las recortan y nos hacen mas pobres a los de siempre y mas ricos, tambien a los de siempre.

"La pobreza infantil es mayor que la pobreza adulta, y además crecen los nuevos pobres, fundamentalmente familias numerosas, monoparentales o con los dos cónyuges en paro". Escenario que hace que la pobreza en España sea "más extensa, más intensa y más crónica que nunca".

Las cifras, en España como en Europa, no hacen más que aumentar. Y la Comisión Europea advierte de que la crisis está generando una nueva clase social, la de los llamados "trabajadores pobres". Es decir, ciudadanos a quienes tener un empleo no les libra de la miseria.

JSJ Sant Feliu.: 20/09/12, Consell Comarcal del Baix Llobregat: una...

JSJ Sant Feliu.: 20/09/12, Consell Comarcal del Baix Llobregat: una...: Ahir, al Consell Comarcal del Baix Llobregat, va tenir lloc el II Fòrum de la Mobilitat. Hi vam intervenir diferents representants, amb ...

El càrrec més difícil d’exercir en democràcia és el de ciutadà

Sense descartar que durant anys hàgim viscut a la inòpia, immersos en un autoengany permanent, potser en una mena de llibertat vigilada, la crisi econòmica mundial ha posat damunt la taula el principal problema que aborden les societats al segle XXI: el segrest de la política i el buidatge de la democràcia per part dels actors econòmics globals. Tantes energies esmerçades en criticar la nostra classe política i ara descobrim que són només uns titelles en mans de no se sap quins interessos, uns ens anomenats “mercats”, que dicten les polítiques econòmiques dels governs al marge del seu color polític. Quin mana realment?

Sindicalistes i professors universitaris, polítics en actiu i en retirada, escriptors i dirigents veïnals, jutges i metges. Tots ells, cadascun des de la seva problemàtica concreta, des del seu punt de vista particular, coincidien en el diagnostico: tenim una societat malalta en què, ni tan sols en l’àmbit individual, resulta fàcil assolir un grau raonable de felicitat. Tenim pors, dubtem, renunciem als nostres principis per una falsa promesa de progrés, ens perdem entre l’allau d’informació que ens assetja i publicitat que ens colpeja. Sabem, o més aviat intuïm, que algú s’està beneficiant de tot plegat, però som incapaços, l’esquerra sobretot es revela incapaç o incapacitada, de convertir aquest malestar en una resposta política col·lectiva, articulada, creïble i encoratjadora. Els valors clàssics de l’esquerra (solidaritat, acció col·lectiva, igualtat d’oportunitats, reconeixement de l’esforç) estan en retrocés, els grans debats tenen lloc en un paradigma neoliberal on la discussió ja no és com pagar el nostre sistema de benestar social (que respon a una determinada concepció del món i de l’ésser humà) sinó si ens el podem permetre, com si fos el caprici d’una civilització decadent.

Es comença per segrestar les paraules, per buidar-les de significat, i s’acaba per segrestar la política, per dictar a un govern democràticament elegit què és el que ha de fer i, sobretot, què és el que no pot fer. Un jutge del Tribunal Suprem nordamericà va deixar escrit que el càrrec més difícil d’exercir en democràcia és el de ciutadà. No deixem que ens prenguin també aquest dret.

Es hora de reconocer a nuestro enemigo. Darle la cara y negarle la entrada a nuestras vidas.

La crisi econòmica avença destruint llocs de treball, reduint els serveis públics i potser fins i tot convertint tota una generació jove en generació perduda. És descoratjador comprovar corn a la Unió Europea es segueixen aplicant les politiques oposades a les que necessitem, consagrant l’austeritat a tota costa en la despesa pública com un mantra indiscutible i als mercats, opacs i anònims, com els jutges de qualsevol política. En aquest context, el rescat d’Espanya acordat el passat 9 de juny no és més que un pegat temporal que ajorna la solució dels problemes i augmenta la submissió a unes politiques errònies.

Els resultats, cinc anys després de les primeres manifestacions de la crisi, són evidents: recessió econòmica i regressió democràtica. I, a sobre, la dreta aprofita per socialitzar la culpa -“hem estirat més el braç que la màniga”, “hem viscut massa bé”...- i per endegar una ofensiva en tots els àmbits en benefici d’un ajustament de comptes contra els drets socials i, també, contra aquells que els defensen, com ara els sindicats i la resta de moviments socials progressistes.

Al maig del 2010 el govern espanyol va cedir a les pressions internacionals iniciant les retallades i altres reformes regressives per acabar munyint/ acordant un pacte constitucional urgent que va limitar les capacitats publiques per respondre les crisis amb estímuls; l’any 2011, el govern Català va endurir les retallades, sense respectar cap línia vermella i amb una agenda oculta destinada a dirigir la demanda de serveis sanitaris i educatius cap al sector privat; finalment, ja l’any 2012, el nou govern espanyol ha portat al paroxisme la reducció del sector públic, ha imposat la reforma laboral i ha generat o tolerat episodis vergonyants a àmbits tan diversos com les finances (Bankia i altres socialitzacions del deute privat), la justícia (cas Dívar i contrareforma Gallardón), la sanitat (copagament), els mitjans de comunicació (assalt a TVE), les autonomies (amenaça d’intervenció), el frau fiscal (premiat amb una amnistia) o fins i tot la monarquia (safari a Bostwana). Cadascuna de les mesures preses ha estat presentada com una ofrena al Déu-mercat i a la seva sacerdotessa Merkel per aplacar la seva ira. En canvi, ni els mercats ni les institucions europees ens han donat treva i, a sobre, la recessió ha fet més difícil -i més absurd- l’assoliment dels objectius proclamats de reducció del dèficit públic.

Per diversos motius, el paper d’oposició de les forces d’esquerra a l’ofensiva de la dreta no ha estat prou reeixit. En canvi, les energies de progrés presents a la societat catalana han pres el protagonisme amb multitud d’iniciatives que van des de l’èxit del moviment 15-M i de la vaga general del 29 de març fins la resposta social continuada contra les retallades i en defensa dels serveis públics i dels drets a l’ocupació i a l’habitatge.

Les retallades no són el camí.

Les evidències històriques deis darrers 90 anys, des de la gran depressió deis anys 30, mostren que la resposta a una caiguda en el nivell de producció i consum privats, és a dir, a una crisi, no sols no pot ser la contracció pressupostària sinó que aquesta pot retroalimentar la crisi. Si no hi ha prou amb aquestes evidències, l’estudi de com evolucionen els Estats Units d’Obama i l’Europa actual ens indica que mentre a l’altra banda de l’Atlàntic l’acció pública ha generat ocupació, a la Unió Europea es destrueix. Cal doncs generar creixement i ocupació a través de la iniciativa pública i d’una fiscalitat suficient i justa.

 Més i millor Europa és la solució.

La Zona euro sembla entestada en destruir la moneda única amb unes imposicions absurdes als països del Sud, especialment a una Grècia empobrida per les cotilles pressupostàries exigides pel rescat exterior sota l’amenaça d’una exclusió que es absurda. Cal sacsejar l’arquitectura institucional comunitària per assolir una major convergència fiscal i millorar els sistemes de benestar social, proveint a curt termini els seus països dels mecanismes per recuperar el creixement econòmic i la cohesió social.

La democràcia ha de defensar-se.

L’ajustament de comptes social va acompanyat de la regressió democràtica derivada no sols de l’anonimat i el poder dels mercats internacionals, sinó també del programa gestat durant 35 anys de neoliberalisme. Això inclou actualment a Espanya des del control dels òrgans de justícia i dels mitjans de comunicació fins al menysteniment de la negociació col·lectiva i la reducció del finançament als moviments socials passant pel control policial de l’espai públic. Cal doncs defensar més que mai la democràcia real.

 La joventut no pot ser una generació perduda.

Les enormes magnituds de l’atur es multipliquen entre les noves generacions, privades de l’accés a un mercat de treball al qual, si aconsegueixen entrar, ho han de fer a canvi d’acceptar alts graus de precarietat i sous baixos. Al mateix temps, es degrada la qualitat del sistema públic d’educació i s’apugen les taxes de la universitat i la formació professional, com si es volgués fer realitat el projecte d’una minoria elitista versus una majoria ni-ni, destinada al seu bloqueig o a la seva emigració massiva. El 15-M i els moviments estudiantils i deis treballadors joves marquen la pauta de les alternatives necessàries.

Catalunya ha de reaccionar.

Per acabar-ho d’adobar, es centrifuga cap a les comunitats autònomes i els municipis la responsabilitat de la crisi, comptant en aquest propòsit deslegitimador paradoxalment amb la col·laboració deslleial deis governs autonòmics de dretes i generant una falsa necessitat d’intervenció en els graus de poder inferiors a l’estatal i amb el punt de mira a les nacionalitats històriques. No podem admetre aquesta proposta de desballestament deis índexs d’autogovern i, ben al contrari, caldrà insistir en la necessitat d’un finançament just per mantenir i ampliar el benestar social.

Per tots això, necessitem no sols de moviments socials forts, sinó també de politics progressistes que es treguin els complexes i confirmin que per sortir de la crisi necessitem una altra forma de construir Europa, amb un sector públic fort i amb impostos justos. Polítics que no es pleguin als interessos de les entitats financeres. Polítics que no acceptin un únic centre de decisió a Europa. Recentment, els èxits electorals dels francesos Hollande i Mélenchon i de la coali·ció grega Syriza ens mostren que els pobles europeus poden reaccionar davant un discurs neoliberal hegemònic que semblava invencible. Ens cal demostrar que en una democràcia el futur és a les nostres mans. Cal una resposta necessària i urgent de la esquerra de tota la esquerra.

Una reforma laboral extremadament agressiva i regressiva, amb l’abaratiment de l’acomiadament com a element central.

És la vuitena reforma laboral des de l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors l’any 1980 i es tracta d’una reforma laboral molt agressiva i, sobretot, regressiva, un atac en tota regla als drets dels treballadors i treballadores, amb l’agreujant a més, de que, tot i que la justifiquen com a eina per a crear ocupació, servirà per a seguir-ne destruint.
Es tracta d’una reforma laboral feta a mesura de banquers, multinacionals i grans empresaris, els mateixos que han provocat l’actual crisi i tenen el cinisme de dir-nos que abaratint i facilitant l’acomiadament es crea ocupació, serà més aviat que es crea més precarietat, inseguretat laboral i un futur de semiesclavatge per als mes joves. En definitiva, serveix per a apuntalar el poder empresarial i precaritzar encara més les condicions de treball fins a la vulneració de drets dels treballadors.
Entre els canvis que estableix la nova normativa, que entra en vigor aquest 11 de febrer després de la seva publicació en el BOE, ja que s’ha aprovat per decret llei (Reial decret-llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral), es generalitza el contracte amb indemnització per acomiadament de 33 dies i un màxim de 24 mensualitats, així com es flexibilitzen les causes perquè els empresaris puguin acollir-se a la via de l’acomiadament procedent, que es limita a 20 dies per any treballat.
Sense sortir del costat de les empreses també es facilita que es puguin acollir a la modalitat d’acomiadament procedent. Per a això, hauran de tenir "pèrdues actuals o previstes" o una "disminució de vendes durant tres trimestres consecutius". Aquesta via és la que compta amb una indemnització per acomiadament més barata de 20 dies per any treballat i un màxim d’un any de salari, i és la qual s’empra habitualment ara en els ERO.
En definitiva, aquesta reforma laboral significa un augment del poder empresarial enfront d’uns treballadors desposseïts de protecció que s’enfrontaran a reduccions de drets adquirits, fins i tot salarials, amb l’espasa de Dàmocles sobre els seus caps d’un acomiadament fàcil, ràpid i barat. Deixa als treballadors exposats a una situació enormement vulnerable, a mercè del que vulguin fer les empreses.

COM ENS AFECTARÀ

-    La indemnització serà de 33 dies per any treballat i amb un màxim de 24 mesos, que seran 20 i un màxim de 12 mesos en cas que l’acomiadament sigui declarat procedent, per a això la reforma augmenta el marge de casos acceptables com a tals.
-    Tots els acomiadaments s’entendran ‘a priori’ com justificats i s’indemnitzaran amb 20 dies per any treballat; serà el treballador el que hagi d’anar al jutjat i demostrar que és improcedent per a aconseguir 33 dies per any d’indemnització.
-    S’elimina l’autorització administrativa dels ERO que significa dues coses. Una, descausalitzar els propis acomiadaments col•lectius, perquè independentment de quina sigui la causa formal que s’adverteixi, ningú vetllarà perquè aquesta causa sigui certa. I dues, reduir de forma important el cost de l’acomiadament, la indemnització.
-    Les ETT, conegudes per ser el paradigma de la contractació ultraprecària i l’explotació laboral abusiva, seran ara qui exerceixin com agències de col•locació a gran escala, eliminant la incomoditat que per a un empresari explotador pogués suposar haver d’utilitzar l’estat com intermediador en la recerca de treballadors i treballadores, i convertint de facto l’oferta/demanda d’ocupació en un negoci, on els aturats seran tractats com a simple mercaderia a la qual poder treure un rendiment econòmic. L’oferta/demanda d’ocupació passa a ser un negoci.
-    Faltar al treball justificadament entre 9 i 20 dies en 2 mesos per malaltia, serà motiu d’acomiadament.
-    L’absentisme laboral individual del treballador deixa d’estar vinculat al que hi hagi establert per al conjunt de la plantilla, amb la finalitat de facilitar l’acomiadament
-    Creació d’un contracte indefinit pel contracte del primer empleat menor de 30 anys. Aquest treballador podrà cobrar voluntàriament el 25% de la prestació d’atur, durant un any, i l’empleador es podrà deduir el 50% del total d’atur que percebia el treballador, també per un any. Instauren una via legal per la qual l’empresari podrà robar a un jove aturat, que estigui cobrant el subsidi d’atur, part de la seva prestació. Això vol dir, que el que s’acaba d’aprovar, ve a ser una cosa així com si tu, ciutadà o ciutadana treballadora, jove, en atur i que actualment estàs cobrant 1000 euros pel subsidi d’atur, perquè un empresari accepti contractar-te, en les condicions que ell consideri oportunes (diguem, per exemple, contracte temporal pel salari mínim de 642 euros), hauràs de renunciar al 75% de l’atur.
-    Obliguen als aturats i aturades a realitzar treballs “voluntaris” si volen rebre la prestació que els pertoca, i culpabilitza a les classes populars en comptes de perseguir el frau fiscal i l’evasió de capitals.
-    Prioritat del conveni d’empresa al sectorial. Es facilita a les empreses el despenjament del conveni col•lectiu. El termini màxim serà de dos anys. En la pràctica suposa que l’empresari pugui imposar les condicions de treball (horaris, durada de la jornada, salaris, etc.) al seu antull.
-    Es facilita la modificació de jornada, salari i funcions. En cas de que no hi hagi acord entre empresa i representació dels treballadors, les parts aniran a la solució extrajudicial dels conflictes, i en el seu cas a l’arbitratge, si estava pactat en conveni
-    A l’empresari li bastarà amb al•legar "provades raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció" i dos trimestres consecutius de disminució persistent del seu nivell d’ingressos o vendes per a al•legar "provades raons econòmiques", per a rebaixar salaris unilateralment, sense necessitat de negociació i amb l’únic requisit d’avisar-ho amb 15 dies d’antelació
-    A més del radical abaratiment de l’acomiadament (que en la pràctica passarà de 45 a 20 dies, ja que es presumirà que tots els acomiadaments són procedents tret que un jutge digui el contrari),
-    Aquesta reducció salarial es podrà aplicar, bé a treballadors individuals, a grups de treballadors o a tota la plantilla. Això vol dir que, en una mateixa empresa, el patró pot baixar el sou de, per exemple, cinc empleats al•legant raons de productivitat o competitivitat. En el cas que aquestes modificacions es facin individualment (és a dir, que afectin a menys de deu treballadors en les empreses de més de cent empleats, al 10% en el cas de les empreses d’entre cent i 300 treballadors, i a 30 treballadors en les de més de 300), els empresaris les aplicaran directament i de forma unilateral i tan sols haurien de comunicar-lo al treballador afectat i als seus representants sindicals amb un mínim de 15 dies d’antelació
-    En el cas que es rebaixin els salaris de forma col•lectiva (i que afecti, per tant, a un nombre de treballadors major que l’especificat en els criteris anteriors), l’empresa sí haurà d’obrir un període de consultes amb els representants dels treballadors durant no més de 15 dies. No obstant això, si aquest acaba sense acord, l’empresari podrà imposar el seu criteri i tan sols haurà de comunicar als empleats la seva decisió, que tindrà efecte als set dies de la seva notificació. Això sí, si el treballador no està d’acord amb la rebaixa podrà demanar la rescissió del seu contracte i percebre la corresponent indemnització de 20 dies per any treballat. El mateix mecanisme serveix ja per a modificar altres condicions laborals, com la jornada de treball, l’horari o les funcions.

Aquesta reforma laboral, agressiva i regressiva, amb l’abaratiment de l’acomiadament com a element central ha de tenir una resposta enèrgica i contundent per part de totes i tots els treballadors i treballadores del nostre país, amb els seus representants sindicals al capdavant.                          
Estem davant d'una reforma laboral que marca un abans i un després en les relacions laborals al nostre país i aquests sindicats majoritaris, han tingut molt a dir durant anys. Malauradament per a tots, per culpa del seu     “apotronamiento sindical”, en part, ens veiem com ens veiem, perquè per ells ha prevalgut un mal acord abans que un no acord, fins i tot quan no ens beneficiava.