El càrrec més difícil d’exercir en democràcia és el de ciutadà

Sense descartar que durant anys hàgim viscut a la inòpia, immersos en un autoengany permanent, potser en una mena de llibertat vigilada, la crisi econòmica mundial ha posat damunt la taula el principal problema que aborden les societats al segle XXI: el segrest de la política i el buidatge de la democràcia per part dels actors econòmics globals. Tantes energies esmerçades en criticar la nostra classe política i ara descobrim que són només uns titelles en mans de no se sap quins interessos, uns ens anomenats “mercats”, que dicten les polítiques econòmiques dels governs al marge del seu color polític. Quin mana realment?

Sindicalistes i professors universitaris, polítics en actiu i en retirada, escriptors i dirigents veïnals, jutges i metges. Tots ells, cadascun des de la seva problemàtica concreta, des del seu punt de vista particular, coincidien en el diagnostico: tenim una societat malalta en què, ni tan sols en l’àmbit individual, resulta fàcil assolir un grau raonable de felicitat. Tenim pors, dubtem, renunciem als nostres principis per una falsa promesa de progrés, ens perdem entre l’allau d’informació que ens assetja i publicitat que ens colpeja. Sabem, o més aviat intuïm, que algú s’està beneficiant de tot plegat, però som incapaços, l’esquerra sobretot es revela incapaç o incapacitada, de convertir aquest malestar en una resposta política col·lectiva, articulada, creïble i encoratjadora. Els valors clàssics de l’esquerra (solidaritat, acció col·lectiva, igualtat d’oportunitats, reconeixement de l’esforç) estan en retrocés, els grans debats tenen lloc en un paradigma neoliberal on la discussió ja no és com pagar el nostre sistema de benestar social (que respon a una determinada concepció del món i de l’ésser humà) sinó si ens el podem permetre, com si fos el caprici d’una civilització decadent.

Es comença per segrestar les paraules, per buidar-les de significat, i s’acaba per segrestar la política, per dictar a un govern democràticament elegit què és el que ha de fer i, sobretot, què és el que no pot fer. Un jutge del Tribunal Suprem nordamericà va deixar escrit que el càrrec més difícil d’exercir en democràcia és el de ciutadà. No deixem que ens prenguin també aquest dret.