Bàsicament democràcia.

Durant els últims anys el debat sobre la independència de Catalunya s’ha anat intensificant.

Si el moviment independentista ha aconseguit més adeptes i estar cada cop més present a l’agenda pública ha estat, especialment, per la crisi econòmica. Així, si bé és cert que hi ha un sentiment nacionalista més fort que anys enrere, a això li hem de sumar el sentiment de “menyspreu” econòmic per part dels successius governs espanyols (de tots els colors).  S’ha de reconèixer l’èxit del moviment independentista: ha aconseguit anar més enllà del típic català amb barretina i, a dia d’avui, és ja un moviment transversal on, fins i tot, pots trobar a immigrants de la resta d’Espanya que, en molts casos, no parlen català.

En la major part dels casos comparteixo aquest sentiment de cansament vers Espanya, entenent Espanya com les seves institucions. I ho matiso, perquè, al contrari del que molts creuen a casa nostra, a la resta d’Espanya no es passen el dia parlant de Catalunya i pensant com oprimir més la nostra nació. El ciutadà normal de qualsevol ciutat d’allà té les mateixes preocupacions que el ciutadà normal de Manresa, Tortosa, Puigcerdà o Masquefa. Es més, el ciutadà normal valora Catalunya i li agrada Barcelona. Però aquest ciutadà normal mai ha entès les aspiracions nacionals de Catalunya. I no ho ha fet, en primer lloc, per aquesta herència franquista i aquelles dues Espanyes i, en segon lloc, i més important, per una Transició mal feta i per una completa manca de pedagogia sobre una Espanya federal.  No faré ara un memorial de greuges, ja que, com he apuntat, comparteixo la visió amb el moviment independentista, al menys en bona part. Faig un diagnòstic similar, però la meva solució és diferent: federalisme.

Potser un és federalista quan no creu en les nacions i veu les fronteres com a línies administratives que serveixen per a gestionar millor l’estat. I no, no vull dir que no cregui que Catalunya sigui una nació. Ho és, estic totalment convençut, a més de ser-ho objectivament, i en termes de ciència política. Jo no crec en els nacionalismes, ni en les pàtries, ni en les banderes. No crec que comparteixi més amb un ciutadà de la Plana de Lleida que amb un de Pyongyang (més enllà de una estructura política i cultural). Per a mi, tots els essers humans tenen el mateix valor

Sóc federalista, sóc demòcrata. De la mateixa forma que recolzo l’opció federal, ho faig amb el dret d’autodeterminació dels pobles i, en el cas que ens importa, amb el dret d’autodeterminació de Catalunya. No crec que calguin massa explicacions quan es tracta de democràcia.

Al final es tracta d’això, bàsicament, de democràcia.