ARAÉSDEMÀ

El motor de l'economia és la demanda i la sortida de la recessió, com la que estem vivint ara, passa per aplicar mesures d'estímul fiscal basades essencialment en la despesa pública.

L'actual crisi financera i econòmica ha ressuscitat un vell debat que va sorgir durant la primera meitat del segle XX i, que ha condicionat les decisions en política econòmica dels governs occidentals durant les últimes dècades: la disjuntiva entre polítiques de demanda i d'oferta. Ambdues tenen com a principals objectius macroeconòmics el creixement sostingut de l'economia, la plena ocupació i l'estabilitat de preus, encara que difereixen substancialment en la manera d'aconseguir aquests objectius.

Les polítiques de demanda se centren en la creació de riquesa a partir de les polítiques d'estímul fiscal , basades essencialment en la despesa pública. A través d'una dinàmica anomenada el multiplicador de la demanda, l'increment de despesa pública inicia un cicle expansiu que augmenta la inversió, ja que la despesa del govern genera confiança en els inversors.

En aquest context de confiança empresarial, derivat de les politiques d'estimul, es generen les condicions adecuades per a la creació d'ocupació, fet que impulsa el consum a causa de l'augment del poder adquisitiu dels treballadors. Altres mesures d'estimul fiscal, són la baixada d'impostos o la reducció del tipus d'interès, que permet demanar diners prestats més fàcilment i, per tant, estimula la inversió i el consum privat.

Si l'estat no regula els mercats d'alguna manera, es generen excessos d'oferta, que deriven en episodis de baixada general del nivell de preus, empobriment dels consumidors i en un elevat nivell d'atur , com va succeir durant la Gran Depressió. 

Davant d'aquesta desregulació dels mercats s’ha  d’anteposar la regulació estatal, el pacte social entre els agents econòmics (sindicats, estat i empreses) i un sentit més col · lectiu de la vida econòmica, que de fet són les bases de l'estat del benestar.