el 25 de maig a les eleccions Europees, informa't de les alternatives i defensa els teus drets i la teva dignitat.

Mirant enrere, si revises les dades de totes les eleccions generals a Espanya, l'abstenció no ha baixat del 20% ni ha pujat el 32%. Això vol dir que sempre, més de dues terceres parts dels votants censats han anat a votar. 

Però saps quan s'ha anat a votar més massivament? Quan hi havia necessitat de canvi.

1. El 1977. Hi va haver només un 21% d'abstencions, tot i que els espanyols estaven poc acostumats a votar, acabats de sortir d'una dictadura. Per què? Les ànsies de canvi, potser? La necessitat de validar la nova democràcia? Les ganes de ser ells mateixos els qui decidissin el seu futur? Segurament. Les següents eleccions de 1979, obligades després de ratificar la Constitució, van tornar a donar a UCD com a guanyador. Sembla que la gent ja donava les coses per aconseguides, perquè l'abstenció (la gent del "tant me fa") va pujar al 31% de cop, fins que va passar una de grossa.

2. El 1982 es va registrar la menor abstenció de la història. El 80% dels espanyols van sortir a votar massivament. Només el 20% es va abstenir. De nou amb les ànsies de canvi. Adolfo Suárez havia dimitit. Acabàvem de tenir el famós 23-F. La democràcia havia subsistit, mantinguda amb escuradents i calia revalidar-la, no fos cas que a algú se li ocorregués treure'ns. Sens dubte, un moment històric que, també va significar un canvi. D'UCD passem el PSOE de Felipe González.

3. L'abstenció va tornar a fluctuar entorn del 30% fins a un altre mínim: el 1996. Baixar fins al 22,6%. Curiosament amb un altre canvi: els votants van escollir el PP després d'una sèrie d'escàndols del PSOE. I aquí es va quedar fins que se li va ocórrer ficar-se en la guerra d'Iraq.

4. El 2004, després d'haver passat per un altre despuntament superior al 31% de no-vots al "tant me fa", l'abstenció va tornar a baixar fins al 24% a favor del canvi. El canvi relatiu. 

Com queda palès , la lectura que es fa en la societat i la política espanyoles del no - vot o abstenció no és de rebel·lia contra el sistema . És més aviat de continuisme. 

Les eleccions en què hi ha abstenció , mantenen el status quo aconseguit en les anteriors . Les eleccions en què hi ha alta participació generen canvis . 

Si pretens queixar amb la teva abstenció , et recomano que consideris una millor manera de fer-ho , perquè si no , te tomaran por el pito del sereno . A Espanya , l'abstenció no significa que estiguis en contra del sistema . A Espanya tu no - vot es prendrà com un vot a la majoria . Un " tant me fa el que surti”. Si realment t'és igual el que surti , perfecte . Si et dóna igual que pugi l'atur, la gasolina , les hipoteques , la delinqüència ... En fi , ets lliure de no votar . Però si estàs fart o d'aquest “tinglado” , no tens més remei que anar a votar si vols si vols que, se t'escolti. Si no, “tu abstenció se la van a passar por el forro” i els nostres drets i la nostre dignitat, també .

Et pots queixar tot el que vulguis, tenim llibertat d'expressió, però si no surts a votar el 25 de maig a la Eleccions Europees, les coses no canviaran. Veient que abstenir no és una opció, trencar la teva papereta tampoc i deixar el sobre buit menys encara ... què fem? 

Informat i tria la opció que et sembli millor a tu. La ciutadania tendeix a pensar que si no votem PP cal votar PSOE, perquè PP i PSOE ens conviden a pensar així. Però això no és cert.

Hi ha altres partits. I si tenen idees bones? Vas a permetre que es perdin aquestes idees per seguir la mateixa tendència de sempre? I si volen canviar aquest sistema electoral per un millor? No seria això digne de ser votat? i si defensen els nostres drets i la nostre dignitat? No seria això digne de ser votat?

Doncs apa. Si ja t'has acabat el cafè, pensa sobretot això. Comparteix-ho amb qui vulguis. Busca alternatives. Però sobretot, el 25 de maig a les eleccions Europees, informa't de les alternatives i defensa els teus drets i la teva dignitat.

Ernesturtasun.cat

#dretsidignitat

@ernesturtasun

El teu dret és bàsic

La pobresa a Catalunya ha assolit nivells difícilment sostenibles. La taxa de pobresa passa del 21.6% al 33%

Les persones treballadores són cada cop més vulnerables i es troben més a prop del risc d’exclusió social i de pobresa, ja que les seves condicions laborals i els seus salaris tampoc són garantia d’ingressos suficients

Creix la desigualtat: el 20% més ric acumula 5.3 vegades més renda que el 20% més pobre.

En el darrers 2 anys s’ha produït un 35% d’increment de les famílies afectades per impagaments de subministraments elèctrics dels habitatges.

Els nostres drets no són el seu negoci. Els preus que paguem per l’electricitat o internet són dels més cars d’Europa. Som el tercer país de Europa amb l’electricitat mes cara amb un increment del preu de la tarifa que ha pujat un 80% des de el 2004, fet que fa que un 15% de llars no poden escalfar casa seva. Unes quantes i grans empreses fan immensos beneficis a costa de famílies, autònoms i petits empresaris.

Davant d’això CiU amb el suport d’ERC aprova un Decret de pobresa Energètica que lluny de donar solucions als problemes  ajorna el deute de las famílies que no poden pagar fins després del hivern, fent “l’efecte bola de neu” i condemnant a las famílies a una pobresa crònica, perquè mai podran pagar el deute.

Tothom ha de tenir garantides les necessitats bàsiques per a una vida digna. L’aigua, la llum, el gas, el transport, són necessaris per viure. Tallar-ne el subministrament a persones amb dificultats és injust i inhumà. Primer son les persones i hem de garantir els drets basics. Hem de garantir un mínim vital de llum i calefacció a les persones vulnerables. Hem de municipalitzar la xarxa elèctrica, tot garantint el control públic, modificant el mercat elèctric per acabar amb els beneficis a les elèctriques.

Hem de fomentar les energies renovables. El PP amb la llei del sector elèctric les perjudica impedint alternatives com l’autoconsum, promovent un model depenent del petroli i l’energia nuclear.

ARAÉSDEMÀ

El motor de l'economia és la demanda i la sortida de la recessió, com la que estem vivint ara, passa per aplicar mesures d'estímul fiscal basades essencialment en la despesa pública.

L'actual crisi financera i econòmica ha ressuscitat un vell debat que va sorgir durant la primera meitat del segle XX i, que ha condicionat les decisions en política econòmica dels governs occidentals durant les últimes dècades: la disjuntiva entre polítiques de demanda i d'oferta. Ambdues tenen com a principals objectius macroeconòmics el creixement sostingut de l'economia, la plena ocupació i l'estabilitat de preus, encara que difereixen substancialment en la manera d'aconseguir aquests objectius.

Les polítiques de demanda se centren en la creació de riquesa a partir de les polítiques d'estímul fiscal , basades essencialment en la despesa pública. A través d'una dinàmica anomenada el multiplicador de la demanda, l'increment de despesa pública inicia un cicle expansiu que augmenta la inversió, ja que la despesa del govern genera confiança en els inversors.

En aquest context de confiança empresarial, derivat de les politiques d'estimul, es generen les condicions adecuades per a la creació d'ocupació, fet que impulsa el consum a causa de l'augment del poder adquisitiu dels treballadors. Altres mesures d'estimul fiscal, són la baixada d'impostos o la reducció del tipus d'interès, que permet demanar diners prestats més fàcilment i, per tant, estimula la inversió i el consum privat.

Si l'estat no regula els mercats d'alguna manera, es generen excessos d'oferta, que deriven en episodis de baixada general del nivell de preus, empobriment dels consumidors i en un elevat nivell d'atur , com va succeir durant la Gran Depressió. 

Davant d'aquesta desregulació dels mercats s’ha  d’anteposar la regulació estatal, el pacte social entre els agents econòmics (sindicats, estat i empreses) i un sentit més col · lectiu de la vida econòmica, que de fet són les bases de l'estat del benestar.